Salvador 443

Tancava el puny ben fort, tremolós, amb ràbia, amb impotència. Tenia ganes de cridar, plorar, de fotre un bon cop a la taula. El cos em tremolava com mai.  Tots aquells militars ben uniformats, esperant drets, no fotien res allà. Ni la Brigada Político-Social esperant al passadís. El jutge militar, allà present, no tenia els collons ni de mirar-lo a la cara. Les seves germanes es van despedir d’ell amb un “fins després".  L’advocat feia la pitjor cara, estava destrossat com si l’haguessin de matar a ell. Tot era ben estrany, no semblava que pogués arribar aquell moment però ja hi érem.  La sala de paqueteria era l’ “on”. El botxí era el “qui”. Garrot vil era el “com”. Pena de mort, una sentència de nom molt curt. 20 minuts va durar l’assassinat. 
40 anys i el record es viu. 

Cap mort està justificada. Diuen que ningú mor si el seu record perviu en la ment d’algú que encara l’estima. No es dolent tenir por, lo dolent es que la por domini la teva vida, perquè llavors no tens vida, només por. La por sempre estarà present, però acceptar-ho et farà més fort. I allà on hi hagi un poble oprimit per la por, hi ha una llengua oprimida, una cultura oprimida, una historia d’opressió, un desig de llibertat i un futur de lluita. Però la llibertat te un preu, el més alt de tots, el preu de la sang. Tot i així, cap causa està perduda mentre hi hagi algun insensat lluitant per ella.

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M’empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l’alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caigut pas! Puig Antich, Salvador!

2 de març de 1976. Elegia. Joan Brossa