miércoles, 28 de septiembre de 2011

Oscuros ojos verdes

El humo de cigarro se cruzaba entre los dos. Nada más entrar nos fijamos mutuamente, me atravesaba con sus ojos verdes y sus labios rojos. Ella estaba sentada en una mesa a unos metros de la entrada.

El ambiente del lugar lo mejoraba todo, una voz suave casi fría sonaba en el escenario, Michelle Laurent cantaba aquella noche para los soldados aliados. A pesar de que el local era grande, se había quedado pequeño con la cantidad de público, un público embobado por aquellos sonidos melancólicos.

Sin dejar de mirar a la mujer de los ojos verdes le pedí un vodka martini al camarero. Su cabellera rubia, caía en rizos largos encima de un vestido rojo, que no puedo describir ni decir más que era realmente impresionante. Su rostro, de piel blanca y fina, disimulaba una leve sonrisa demoledora.¿Quien era aquella mujer? Dejé al camarero en la barra y me lancé a averiguarlo.

De repente un estruendoso estallido sonó en la calle, una nube de arena se coló por las ventanas. Las luces se apagaron, el silencio y la oscuridad inundó la sala.
Un soldado raso entró gritando:
-¡Fuego de artillería! ¡Todo el mundo a cubierto!

La gente a empujones salía de allí corriendo bajo las bombas. Para mi desgracia no volví a ver a la mujer de ojos verdes, que ni siquiera me dio tiempo a preguntarle su nombre.
Al día siguiente mi batallón salía a las puertas de París para hacer frente a los Panzers alemanes.

martes, 27 de septiembre de 2011

Los suizos, una caja de sorpresas

De los creadores de la mítica navaja multiusos, el chocolate en barra, la maquina de escribir, el velcro y el ingenioso pela patatas; llega ahora: La Caja-Habitación Suiza!!

sábado, 24 de septiembre de 2011

Vale más que mil palabras (XXIX)


En el suelo del tiempo,
escribimos
los garabatos que llamamos historia.
Subcomandante Marcos
(Ejercito Zapatista de Liberación Nacional)

martes, 20 de septiembre de 2011

Se acerca el Otoño

Empieza a notarse y no lo ha proclamado El Corte Inglés, ni el "tío" del tiempo, ni la pasarela de moda, pero ya esta aquí.
El Otoño Revolucionario, se lee, se escucha, se huele en el aire, se nota en el ambiente, incluso se twittea. Ya esta aquí, y lo saben. Lloviznaba (chirimiri, para algunos) el domingo en Barcelona, diluviaba ayer en París, hace frío hoy en Madrid, y no es por el clima. Es por la gente, que bajo un chaparrón de doña Crisis y su puta madre falsa eSPEranza, aguanta y aguanta sobre su frente el fuerte golpeteo incesante i/o tortura de gota china. No es un montón, claro que no, es una revolución. Y esto no es el principio ni es el final, esto es la continuación de una revuelta anunciada. Pero no sonaran las bombas, ni las guillotinas, ni los pronunciamientos.

No sonaran, pues el silencio es la mejor arma que tenemos.

martes, 13 de septiembre de 2011

L'arqueòleg

Montserrat 1910. El monjo Bonaventura Ubach emprèn un viatge a Terra Santa i Mesopotàmia a la recerca de peces per al futur museu bíblic del monestir de Montserrat. Amb la intenció d'il·lustrar una edició catalana de la Bíblia, també segueix aquest itinerari per constrastar les Sagrades Escriptures amb els seus escenaris reals.

El viatge es convertirà en una odissea plena d'entrebancs i perills. El pare Ubach haurà d'enfrontar-se a tempestes del desert, plagues bíbliques, bandits sanguinaris, sectes satàniques, xeics cruels, exèrcits corruptes, saquejadors de tombes i altres personatges sinistres que faran l'impossible per impedir que l'arqueòleg aconsegueixi el seu somni.

Després dels èxits d'El pont dels jueus i La venjança del bandoler, Martí Gironell novel·la l'apassionant aventura d'un personatge històric real, l'artífex de l'anomenada Bíblia de Montserrat i del Museu de l'Orient Bíblic d'aquest monestir, fundat el 1911. Un viatge en el temps que atrapa el lector des del principi fins al final.

miércoles, 7 de septiembre de 2011

domingo, 4 de septiembre de 2011

El veritable avi Siset


El veritable avi Siset (La Vanguardia, 4/8/2011)

La història del vell republicà de Besalú que va fascinar Lluís Llach.

L’avi Siset de L’estaca, el que parlava a Lluís Llach, segur que tomba, tomba, tomba, tenia per nom complet Narcís Llansa Tubau. Nascut en la recta final del segle XIX, republicà, barber a Besalú, el diminutiu Siset el va acompanyar tota la vida, des de la infantesa fins al dia en què va morir, a prop de la centena, el 1983. Hi ha qui sosté que L’estaca és la cançó catalana moderna més versionada (en anglès, alemany, holandès, polonès…), però per a l’al·ludit Siset no va semblar mai que això tingués gaire transcendència. “La nova cançó ja no pertanyia al seu temps. Li havia arribat tard i potser per això mai no li va donar gaire importància ni a la cançó ni al fet que el seu nom hi sortís, com si tot aquell assumpte ja no tingués res a veure amb ell”, reflexiona PonçFeliu, el nét de l’avi Siset i amic de Llach des que eren petits.“

A set anys, en Siset havia après tant a buidar el boix com a fer anar la brotxa d’afaitar”, explica Ponç Feliu al llibre titulat, precisament, L’avi Siset (Planeta,2004), en el qual relata la vida del seu avi. Barber tota la vida, com el seupare, catalanista, antimonàrquic i fins i tot antitaurí, Narcís Llansa va arribar aser regidor per Esquerra Republicana durant la Segona República. Va ser l’encarregat del cementiri en el primer Consistori republicà de Besalú i, en acabar la Guerra Civil de 1936-1939, la repressió franquista no se’n va oblidar. Com a acte d’humiliació pública, al pobre Siset li va tocar escombrar l’església i fins i tot anar a missa de genolls i des dels primers bancs, al costat d’altres republicans, per la seva condició de rojos i ateus.“


La por no va ser només patrimoni d’aquell pobre home. Siset –i tots els sisetsdel món– van passar molta por. La por de Siset, constantment renovada, esva convertir en crònica, i només es va apaivagar davant el fèretre de Francoun dia de novembre del 1975”, escriu Ponç Feliu en la seva biografia. Malgrat tot, l’avi Siset va continuar fidel a les seves idees republicanes i catalanistes, ien privat i a la barberia, segons qui fos l’auditori, es deixava anar més o menys.Fins que van arribar els anys seixanta i Narcís Llansa va plegar veles i va tancarl’establiment. Va ser llavors quan va començar a freqüentar les cases de lesdues filles, una de les quals vivia a Verges, on un dels néts tenia un amic quees deia Lluís, Lluís Llach. I entre xerrades, partides de botifarra i la seva aficióa la pesca, l’adolescent i l’avi van anar forjant la seva relació. “Encara guardo moltíssimes imatges de l’avi Siset. Però potser les que conservo més profundes,i que ocupen un lloc important en el meu petit patrimoni de memòria, sónles de la pesca a mitja tarda a qualsevol dels arenys del riu Ter, a prop de Verges”, va escriure Lluís Llach al pròleg del llibre de L’avi Siset.“

A la resta d’amics el que ens agradava més era anar tot el dia amb bicicleta,amunt i avall, i sempre ens va sorprendre que al Lluís li agradés tant anar ambel meu avi a pescar, cosa que nosaltres consideràvem un avorriment”, recordaPonç Feliu. “Les carpes podien estar-se ben tranquil·les perquè, al cap de molt poca estona, com qui estira un fil o inicia una sessió d’hipnosi, l’avi Siset m’embadalia explicant-me les seves coses. Coses: Quina paraula tan estranya! Ara diria que em donava lliçons de filosofia,història i vida”, diu Llach.Lluís Llach era, en aquella època, un jovenet educat en un ambient que teniapoc o res a veure amb el que proclamava el seu amic gran. “Lluís va ser educaten un ambient molt conservador, molt religiós i el seu pare, a més, era l’alcalde franquista de Verges, amb la qual cosa l’avi Siset va ser la primera persona almón, i això és segur, que li va parlar de catalanisme, de llibertat, de República, i això el va marcar moltíssim quan no teníem més de 14 o 15 anys”, reflexiona Ponç Feliu.

I així va sorgir L’estaca, incorporada a última hora al disc Concèntric (1968) com a tema absolutament subsidiari, perquè sobraven solcs al vinil i es necessitava una altra cançó de farcit. La resta ja se sap de sobres. L’avi Siset es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista, encara que molt pocs sabessin que el tal Siset era de carn i ossos. “No sé gaire bé com es va prendre que l’utilitzés en una cançó. En molt poc temps, L’estaca va agafar una dimensió que se’ns escapava tant a ell com a mi. De la mateixa manera que jo ja no me’n sentia gaire l’autor, potser ell tampoc no se sentia l'avi Siset del qual jo parlava", va escriure Llach.



jueves, 1 de septiembre de 2011

La sombra del águila

La sombra del águila narra una historia de ficción basada en un hecho real: durante la campaña de Rusia de 1812, en un combate adverso para las tropas napoleónicas, un batallón de Infantería de Línea, formado por antiguos prisioneros españoles enrolados a la fuerza en el ejercito francés, intenta desertar, pasándose a los rusos. Pero cuando están a punto de consumar la deserción, el Emperador, interpretando erróneamente su firme avance en el campo de batalla, lo toma por un acto de heroísmo y ordena una carga de caballería que tendrá imprevisibles consecuencias.
Arturo Pérez-Reverte desvela, en un tono desgarrado, lúcido, divertido y trágico a un tiempo, una descarnada y mordaz visión de la guerra y la condición humana.



<<"Estaba allí, de pie sobre la colina, y al fondo ardía Sbodonovo. Estaba allí, pequeño y gris con su capote de cazadores de la Guardia, rodeado de plumas y entorchados, gerifaltes y edecanes, maldiciendo entre dientes con el catalejo incrustado bajo una ceja, porque el humo no le dejaba ver lo que ocurría en el flanco derecho. Estaba allí igual que en las estampas iluminadas, tranquilo y frío como la madre que lo parió, dando órdenes sin volverse, en voz baja, con el sombrero calado, mientras los mariscales, secretarios, ordenanzas y correveidiles se inclinaban respetuosamente a su alrededor. Sí, Sire. En efecto, Sire. Faltaba más, Sire. Y anotaban apresuradamente despachos en hojas de papel, y batidores a caballo con uniforme de húsar apretaban los dientes bajo el barbuquejo del colbac y se persignaban mentalmente antes de picar espuelas y salir disparados ladera abajo entre el humo y los cañonazos, llevando las órdenes, quienes llegaban vivos, a los regimientos de primera línea. La mitad de las veces los despachos estaban garabateados con tanta prisa que nadie entendía una palabra, y las órdenes se cumplían al revés, y así nos lucía el pelo aquella mañana. Pero él no se inmutaba: seguía plantado en cima de su colina como quien está en la cima del mundo. Él arriba y nosotros abajo viéndolas venir de todos los colores y tamaños. Le Petit Caporal, el Pequeño Cabo, lo llamaban los veteranos de su Vieja Guardia. Nosotros lo llamábamos de otra manera. El Maldito Enano, por ejemplo. O Le Petit Cabrón.">>