lunes, 19 de julio de 2010

Les Santes, més que una festa


Comissió de la Festa Major 2010

Els mataronins tenim un motiu més d’orgull i alegria: Les Santes formaran part del Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya, com havia de ser. Ja fa anys que la nostra Festa es coneix arreu de Catalunya i més enllà. El Catàleg destaca, entre altres aspectes, la seva recuperació i transformació fins a l’actualitat. La nostra Festa Major ha evolucionat des de la meitat dels setanta fins avui com un element que uneix i cohesiona els mataronins, mantenint els actes d’arrel religiosa però projectant-se cap el laïcisme festiu.

Les nostres Santes, a partir d’uns elements festius inicials –la Família Robafaves i els Nans–, en el de- curs dels anys ha anat incorporant nous elements que l’han anat enriquint, complementant i potenciant. Els seus actes i la seva estructura en el temps també han anat evolucionant, respectant els inicials, com la Crida, els balls, la Missa o la Passada festiva de la tarda, i incorporant-ne de nous com el recent “No n’hi ha prou”. En els darrers anys hem passat d’una festa que començava el 25 de juliol amb la Crida, i seguia farcida d’actes de consuetud i de nous amb un ritme fort fins al 29, a una festa que ja té un Portal consoli- dat, amb la Gegantada i la Diada Castellera. La Festa Major és tradició i alhora és creació, i es va renovant a poc a poc en el temps.

El fet de tenir una Comissió ciutadana també ens fa especials. Una Comissió per la qual han passat mol- tes persones, algunes que ja no són entre nosaltres, i que ha estat un lloc de debat i participació, que caldria que tornés a ser. Aquest any, per remuntar la situació, s’ha proposat i tirat endavant una nova organització amb la idea de ser més àgils, pràctics, i adaptar-la a la realitat organitzativa actual.


Malauradament, la nostra ciutat i tot el país està passant una dura crisi que també afecta la nostra Festa. Les qüestions pressupostàries també la toquen, i hi ha actes que us podrà semblar que podrien ser més potents, d’altres millors... Del que podem estar segurs és que la Festa Major serà un parèntesi dins aquest entorn personal i col·lectiu, un trencament per entrar en uns dies en què la fes- ta, l’alegria, la cultura i la convivència aconseguiran fer-nos oblidar.


Bona Festa Major i Glòria a les Santes

jueves, 8 de julio de 2010

El capitán Alatriste

No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente. Se llamaba Diego Alatriste y Tenorio, y había luchado como soldado de los tercios viejos en las guerras de Flandes. Cuando lo conocí malvivía en Madrid, alquilándose por cuatro maravedís en trabajos de poco lustre, a menudo en calidad de espadachín por cuenta de otros que no tenían la destreza o los arrestos para solventar sus propias querellas. Ya saben: un marido cornudo por aquí, un pleito o una herencia dudosa por allá, deudas de juego pagadas a medias y algunos etcéteras más. Ahora es fácil criticar eso; pero en aquellos tiempos la capital de las Españas era un lugar donde la vida había que buscársela a salto de mata, en una esquina, entre el brillo de dos aceros. En todo esto Diego Alatriste se desempeñaba con holgura. Tenía mucha destreza a la hora de tirar de espada, y manejaba mejor, con el disimulo de la zurda, esa daga estrecha y larga llamada por algunos vizcaína, con que los reñidores profesionales se ayudaban a menudo. Una de cal y otra de vizcaína, solía decirse. El adversario estaba ocupado largando y parando estocadas con fina esgrima, y de pronto le venía por abajo, a las tripas, una cuchillada corta como un relámpago que no daba tiempo ni a pedir confesión. Sí. Ya he dicho a vuestras mercedes que eran años duros.



[...] Otra hubiera sido la historia de nuestra desgraciada España si los impulsos del pueblo, a menudo generoso, hubieran primado con más frecuencia frente a la árida razón de Estado, el egoísmo, la venalidad y la incapacidad de nuestros políticos, nuestros nobles y nuestros monarcas. El cronista anónimo se lo hace decir a ese mismo pueblo en el viejo romance del Cid, y uno recuerda con frecuencia sus palabras cuando considera la triste historia de nuestras gentes, que siempre dieron lo mejor de si mismas, su inocencia, su dinero, su trabajo y su sangre, viéndose en cambio tan mal pagadas:
"Qué buen vasallo que fuera, si tubiese buen señor".