jueves, 15 de octubre de 2009

La Primavera del Diable

No ho recordo molt bé, però va ser a la primavera de 1999. Ens van portar de colònies a una masia als afores de La Bisbal d'Empordà. La casa era antiga però havia estat reformada feia poc, encara es notava l'olor a pintura. Les habitacions típiques amb les seves lliteres verdes i un parell d'armaris grans, no era re de l'altre món, vam deixar les motxilles i vam sortir tots per veure-ho tot. Hi havia una piscina bastant gran, blava amb una gespa verda i motllada al voltant. El paisatge era preciós, a banda i banda es veia bosc i més bosc. En una petita esplanada un camp de futbol que es perdia a l'horitzó amb unes porteries velles i enrovinades. El camí de sorra en que ens havia portat l'autobús es perdia cap al sud, a través dels arbres. Al nord un castell en runes encapçalava un turó alt i empedregat, a dalt de la torre principal es podía visualitzar una senyera agafada d'un pal.Es podia dir que estàvem plenament al aire lliure, en mig del "no-res".

El Sol s'amagava amb cert to nostàlgic i misteriós, el cel vermell podia predir el futur dels nostres pròxims dies, un calfred em va passar pel cos. Els monitors ens van dirigir cap al menjador per servir-nos el nostre primer sopar: patata bullida amb mongeta tendra i un tros de carn seca. Uns anys abans tots ens haguéssim posat a plorar cridant les nostres mares, però ja no érem nens petits i vam tindre que ajudar-nos a empassar allò amb l'aigua i el pa. Això si, un gelat de vainilla i xocolata ens va treure un somriure a tots, com sabien enganyar-nos... Abans d'anar a dormir monitors i professors,ens van proposar de fer una activitat nocturna bastant curiosa: anar al castell. Ens van fer agafar les llanternes i tots en grup ens vam dirigir cap a l'esperada aventura. Començàvem a entrar a l'adolescència i ja os podeu imaginar la morbositat que donava allò d'anar de nit, a llocs estranys, plens d'històries de fantasmes i dimonis. Jo ja em podia imaginar que podia passar: els monitors ens explicarien contes de por, uns altres monitors farien "efectes paranormals" i "sorolls", fins i tot algun que altre aniria disfressat i ens estaria esperant al castell. Tot i així no vam tindre temps de comprovar-ho...

Vam escoltar un crit darrere nostre, tots ens vam girar i només vam veure que la foscor ho cobria tot. La professora Margarida que tancava el grup no hi era, dos monitors van començar a murmurar-se paraules que no podíem escoltar i es van capficar dins la foscor. Tots ens vam espantar molt, algunes nenes van començar a plorar. Un quart d'hora després no va tornar ningú, l'únic monitor que quedava ens va dir que el seguíssim i que no ens preocupéssim. El castell era a prop però les llanternes de cop i volta, com si fos obra de poders malèfics van començar a parpellejar, molts les van tirar al terra horroritzats, les altres es van apagar del tot... Estàvem a les fosques a la llum de la Lluna, perduts, rodejats de pedres, arbres, fantasmes i dimonis que ens passaven pel cap. Alguns ens vam poder agafar de les mans i aguantar ven junts, sense dir ni una sola paraula tota la nit. La por, el silenci i el fred va trastocar les nostres ments, els plors anaven desapareixen a l'infinit. A l'alba només quedavem cinc nois i dos noies agafats forts de les mans. Tres hores després els nostres pares ens trobaren a l'hospital de La Bisbal, acompanyats d'agents de policia i psicòlegs especialitzats.

Els noticiaris encara ho recorden com "La Primavera del Diable" (degut als extranys fets i que 1999, a l'inversa dona el nombre 666), van desaparèixer 3 monitors, 1 professora i 21 alumnes a les terres del Baix Empordà.

Deu anys després encara em desperto recordant els crits i els plors dels meus companys que es perdien dins del bosc.

No hay comentarios:

Publicar un comentario